Quan es debat públicament sobre temes sensibles és molt fàcil llençar missatges simples que cauen en la demagògia i fan molt de mal als qui intenten construir a partir d’un discurs raonat i amb matisos. I és per això que, tot sovint, els qui representem la petita i mitjana empresa quedem atrapats entre posicions antagòniques que no atenen a raons i es mantenen inamovibles.

El debat sobre el projecte de llei de contractes d’atenció a les persones, anomenada Llei Aragonès fent ús d’una d’aquestes simplificacions barroeres, és un cas evident d’aquesta manera de fer. Les empreses que treballem en l’àmbit del lleure educatiu i la cultura de proximitat celebrem la publicació de qualsevol norma o iniciativa legislativa que pretengui, com en aquest cas, posar la qualitat dels serveis públics en el centre de totes les prioritats.

El lleure educatiu i la cultura de proximitat van ser creats i impulsats com a sector econòmic per la petita i mitjana empresa, i és aquest model d’organització el que hi té, avui, un pes majoritari. Els serveis públics d’aquest àmbit han estat sempre, majoritàriament, gestionats per projectes d’iniciativa privada en termes de proximitat i amb garanties inequívoques de qualitat. És per això que resulta tan estrany a les nostres oïdes sentir que el projecte de llei facilita l’externalització de serveis públics. No veiem en la llei cap element ni disposició que incentivi especialment aquesta forma de gestió.

I aquesta situació ens indigna especialment, justament, perquè en centrar el debat en aquesta qüestió, s’obvien altres aspectes que són, des del nostre punt de vista, molt més lesius per a la qualitat dels serveis públics.

El projecte de llei inclou mesures que, sense dir-ho explícitament, porten a seleccionar els adjudicataris dels serveis segons la forma jurídica de la seva organització. I no només fa això, sinó que el text de la llei, a més, remet a criteris de selecció prèvia que s’han de regular amb posterioritat, a través d’altres lleis o disposicions governamentals. Com pot, una llei teòricament pensada per a garantir la qualitat dels serveis públics, remetre una part significativa dels seus continguts a unes normes encara no elaborades ni aprovades? Inseguretat jurídica és el terme que més s’ajusta a aquesta pretensió.

Sembla evident que la llei pretén impulsar el que genèricament s’anomena economia social. Sense més aclariments, és difícil que ningú no s’hi oposi, però cal explicar que la definició del que entenem per economia social admet molts matisos i que, en tot cas, no ha estat encara objecte de cap normativa ni disposició governamental. No es pot, d’una banda, legislar a favor d’un model d’organització que encara no ha estat fixat i, d’una altra banda, ha de quedar clar que la qualitat del servei públic no depèn ni de la forma jurídica de les organitzacions que els han de gestionar, ni de les seves fórmules organitzatives.

En funció de com reguli la llei aquests aspectes es pot donar el cas, simple i clar, que les petites i mitjanes empreses catalanes quedin directament excloses de moltes licitacions de serveis públics que han gestionat des de la seva creació i que, en termes generals, han gaudit de nivells qualitatius remarcables.

L’externalització de serveis no és ni bona ni dolenta per se. És bona si es gestiona amb qualitat; és dolenta si no es fa seguiment dels indicadors que mesuren aquesta qualitat. I la forma jurídica de les organitzacions que gestionen serveis públics no té res a veure amb la seva qualitat. Podem estar d’acord que cal promoure l’economia social, però no amb mesures que excloguin altres formes organitzatives que garanteixen, de manera evident i contrastable, la qualitat dels serveis públics. Perquè.... era d’això que anava la llei, oi? De garantir la qualitat del servei públic.

De qualitat, amics i amigues. És de qualitat que ha de parlar la llei.

Pere Mulero
President Acellec