29/06/2020
Helena Minuesa, experta i formadora de l'Escola Efa en mediació cultural, posa en valor en aquest article el paper insubstituïble dels mediadors en l'àmbit patrimonial. Les especials circumstàncies produïdes per la situació d'emergència del covid-19 ens han ajudat a descobrir noves eines per a la difusió del patrimoni però, sobretot, ens han confirmat allò que ja sabíem i que potser no defensem amb prou insistència: la mediació cultural és una eina democràtica al servei dels aprenentatges, el coneixement i la diversitat.
Encara és d’hora per saber quin impacte tindrà la pandèmia del covid-19 en les pràctiques culturals. Hi ha qui parla ja d’una necessitat imperiosa de donar un altre significat a l’espai cultural i museístic i fer-lo més amable, més proper, inclús més “sanador”.
Però per què és important, ara més que mai, la figura de la persona mediadora en l’àmbit del patrimoni?
Durant i després del confinament s’han fet paleses algunes premisses bàsiques que intentaré desgranar en aquest article, i que pretenen posar en valor una professió necessària i malauradament massa precaritzada avui en dia.
El valor de la presencialitat vers la virtualitat
Si una cosa ens ha fet evident la pràctica a la qual ens hem vist avocades durant la pandèmia, amb un ús forçat de les pantalles, ha sigut la rellevància del factor humà. I en aquest sentit, la figura de la persona mediadora, que parla des de l’expertesa, però a la vegada des de la proximitat, és un aspecte fonamental. Certament, parlem d’un/a professional que comparteix el contingut històric i o cultural des d’una perspectiva didàctica, aplicant el filtre necessari per a fer “digerible” o adaptar el discurs i el to segons el públic que té al davant: un discurs “a la carta”, en definitiva.
Aquest fet és especialment significatiu si tenim en compte que les visites i els tours virtuals, els streamings i les altres mil opcions que han nascut (per sort també) per quedar-se, despersonalitzen el missatge que emeten, en tant que desapareix el factor humà del ser i estar aquí, a prop teu, la vivència directa.
En aquest sentit, la persona mediadora és clau perquè hi és present, i ens acosta a l’obra d’art o a la col·lecció del museu d’una forma personalitzada, amb l’empatia necessària per a crear un vincle de proximitat amb el patrimoni que ens explica.
Com a conclusió: les pantalles ens han salvat de molts moments de soledat, i això és innegable. Però la presencialitat és i serà necessària quan parlem d’explicar i fer estimar la història i la cultura, allò que ens fa humans.
L’essència de l’indret
És substancialment diferent explicar la Guerra Civil espanyola a través d’una videoconferència que des de l’interior mateix d’un búnquer o d’un refugi antiaeri. D’això no en podem tenir cap dubte.
I és que el valor de la presencialitat enllaça amb el poder del lloc o de l’indret en el qual ens trobem. Les projeccions i les recreacions virtuals tenen un poder clau en la comprensió de la història, i més encara quan es dirigeixen als públics més joves, però el que encara ens segueix captivant enormement - i esperem que així sigui per molt més temps- és viure l’experiència dels que ens precediren de forma directa. Sentir i entendre un moment històric concret, o un estil pictòric concret, des de l’essència del lloc mateix, des de la proximitat del recurs del qual se’ns parla.
La persona mediadora del patrimoni cultural juga un paper fonamental en aquest sentit en tant que utilitza el mateix espai dels fets o l’observació directa de la peça o obra d’art, per a fer-nos-la comprensible i propera. Per a fer-nos sentir i emocionar-nos amb allò que observem i aprenem.
El dret al lliure pensament
Ara més que mai, cal una aposta ferma en tots els àmbits (escoles, societat civil, museus) a favor del pensament crític. És hora de debatre, de fer-se preguntes, de replantejar qüestions fins ara inqüestionables. És hora de rebatre la por al diàleg.
I en aquest sentit, la mediació del patrimoni juga un paper fonamental. Els museus i els espais de patrimoni, d’educació i de cultura, han de comptar sens falta amb persones que puguin exercir de pont per aquest diàleg. Comptem amb estratègies, com les Estratègies de Pensament Visual (Visual Thinking Strategies, nascudes als Estats Units d’Amèrica) que són una defensa clau de l’exercici d’aquest pensament crític mitjançant la pràctica de la mediació. Què hi veus tu en aquesta obra d’art? Creus que la persona està trista o està contenta? Per què ho creus? Són preguntes clau que el o la mediadora va dirigint al públic sense esperar una resposta concreta o única. Perquè no hi ha una veu unívoca en l’exercici de la mediació, no hi ha un judici sinó una construcció democràtica del pensament entorn al patrimoni cultural o artístic. I el/la mediadora n’és l’enllaç directe.
Aquest foment del pensament crític i estètic és, ara més que mai, l’única garantia de la salvaguarda de la democràcia.
Com a conclusió, la professió de la mediació del patrimoni cultural s’ha de contemplar com una peça clau en les societats complexes i diverses actuals. Societats en les quals ja no hi tenen cabuda els discursos unidireccionals del saber, sinó el diàleg com a punt de partida per al coneixement i l’aprenentatge. I en aquest sentit, tinguem-ho clar, la mediació és i seguirà essent estratègica.
Helena Minuesa
Experta em mediació cultural
(Us podeu inscriure al proper curs online de mediació del patrimoni
cultural impartit per Helena Minuesa en aquest enllaç)