Les vacances sempre ens donen una oportunitat per a aturar-nos a agafar aire, però també per a reflexionar i fer autocrítica. Els dies a l’estiu semblen dilatar-se, les hores i els minuts es fan més llargs. Ens convertim en un videoclip frenètic que ha quedat pausat.

I en aquest context, aquest mes d’agost m’ha vingut a buscar una conclusió incòmoda que em neguitejava durant el confinament, però que s’ha fet més evident, i que avui voldria compartir en unes línies.

Vivim en l’era de la cultura fugaç, inconsistent i ràpida. Emulant el fast food  -barat, breu i instantani- les institucions i empreses culturals sembla que s’hagin embrancat en una cursa de fons per a plats ràpids que entrin molt pels ulls: espectacles exprés, seminaris virtuals, concerts i microconcerts, xerrades, tik toks i mil històries més. Minuts de cultura a la carta, sense més objectiu que l’entreteniment, ras i curt. Tot amb el filtre que la fugacitat imposa.

La meva reflexió d’avui no pretén pas criticar el món de la creació cultural, ara més necessària que mai. Defenso i defensaré sempre la cultura com una arma -o una eina, més aviat- de construcció massiva. Capaç de trencar murs, apropar les persones, alleugerir l’ànima en temps convulsos. Una cultura al servei de l’educació, entenent que ens permet conrear el nostre esperit crític, la nostra capacitat de pensar per nosaltres mateixes.

El que voldria replantejar és el model que el confinament sembla  haver accelerat sense mesura. Un model cultural basat en la fugacitat, en quelcom efímer, que passa i que no queda, (a diferència del que Machado defensava “Todo pasa y todo queda”)  que tampoc ens transforma, ni ens fa pensar.

Una cultura ràpida que es fonamenta en el consum més que no pas en el foment real de l’intel·lecte.

Estretament vinculat a aquest, em ve al cap el debat entorn a l’ús de les pantalles en l’àmbit pedagògic. Videojocs sí, videojocs no. Suposo que a hores d’ara hauríem de reconèixer que no podem negar l’evidència i que les generacions dels nostres fills i filles porten ja el llenguatge de la gammificació en el seu ADN. En aquest sentit, també la cultura ha sofert la síndrome del “passar pantalles”. Ja no importa la  qualitat del procés sinó la quantitat de pantalles que superem, la quantitat de diamants (virtuals) que aconseguim i la rapidesa en l’execució del joc.

Potser valdria la pena polsar el mode pausa i tornar a pensar. I tornar a aprendre.

Recuperar la cultura lenta, com la bona cuina, que les digestions sempre són més bones.

Helena Minuesa
Experta en Mediació del patrimoni cultural

Helena Minuesa impartirà properament un curs online i subvencionat
de Mediació patrimonial sobre el qual us podeu informar en aquest enllaç.