07/09/2020
La crisi sanitària del covid-19 i les mesures de prevenció que hi van associades no haurien de suposar una passa enrere per a les noves pedagogies i la innovació educativa, que havia fet progressar, amb molt d'esforç, el treball de les nostres escoles. Ens ho explica Jose Luis Muñoz, que lidera el projecte educatiu de mediació patrimonial de l'empresa TEA, Difusió Cultural, associada a l'Acellec. Defensa la tasca dels reballadors culturals, que posen eines al servei de l'escola, entesa com un sistema de mediació que explica el món als infants de totes les edats.
Les noves pedagogies i l'educació innovadora s'han basat en mètodes d'aprenentatge que posen en el centre a l'alumne i no al coneixement per si mateix. S'aposta perquè els infants descobreixin per si mateixos i, partint dels seus propis interessos, arribin a assolir uns coneixements i a assimilar unes experiències enriquidores i duradores.
Aquest ensenyament avançat i adaptat a la societat del segle XXI ha fet, per exemple, que la base del dia a dia ja no sigui un llibre de text, sinó que aquest esdevingui un suport més, ja que sovint marcaven rígidament les classes i no fomentaven la personalització de l'educació.
El llibre de text mai va reemplaçar els i les mestres i altres experiències d'aprenentatge, i les virtuals tampoc poden substituir ni l'escola presencial, ni el factor de socialització i equitat que comporta l'educació, ni tampoc poden substituir l'experimentació i l’exploració. Són una eina més; no són l’eina.
L'escola és quelcom més que quatre parets, unes taules i cadires i un equip humà. L'escola és la mediació que explica el món als infants de totes les edats i per això cal conèixer el món més enllà dels llibres de text i de les pantalles.
Avui parlem de ciutat educadora, de la relació de l’escola com un element que forma part de l’ecosistema del territori social i natural més proper (i no tan proper). Avui parlem d'aprenentatges que aprofiten els recursos, començant pels més propers a l'escola, com són la biblioteca de barri, el museu de la ciutat, el patrimoni cultural i natural, el mercat, els centres culturals,... Sense aquesta transversalitat, que la pandèmia avui amenaça, és com si tornéssim a l'educació del segle passat, basada només a seguir el llibre de text (o la seva versió 2.0 de la pantalla) sense aixecar la vista més enllà.
Catalunya sencera és una aula oberta d'experimentació i coneixement que sobrepassa els marges dels llibres i les polzades de les pantalles. Totes sabem que els equips educatius de les escoles no poden generar (ni han de per fer-ho) tots els continguts de totes les matèries. Existeixen al territori nombroses eines d'experimentació, coneixement i experiències que compten amb persones mediadores del patrimoni cultural i natural, que ofereixen eines didàctiques i de suport al professorat, sigui anant a l’escola o trencant les parets de l’escola i obrint-se al món. Unes figures, les de les persones mediadores culturals i de natura, que a més a més, formen part del teixit econòmic cultural del territori i del suport educatiu al qual el país no pot renunciar, i per les que la Covid-19 ha suposat un cop dur.
I és que avui, les escoles, a causa de la pandèmia, busquen espais (biblioteques, poliesportius, parcs, places...) on aprendre amb seguretat. Si no som capaços de fer possible que de manera segura les escoles puguin fer servir totes les possibilitats d'una educació transversal, integral i enriquidora que el territori ofereix (rutes culturals i naturals, tallers didàctics, visites guiades a museus, monuments i jaciments...) no estarem oferint totes les possibilitats als alumnes i haurem fracassat com a societat educadora. I no cal dir que molts d'aquests alumnes, per les seves determinades condicions socioculturals i/o econòmiques familiars, potser no visitaran mai determinat patrimoni natural o cultural si no és amb l'escola.
José Luis Muñoz Díaz
TEA, Difusió Cultural