Crec que una de les novetats que ens ha portat la pandèmia és la de viure en una amnèsia col·lectiva constant. Sembla que aprenem coses que ens semblen molt importants, per a que siguin oblidades poques setmanes després. No sé si es tracta d’una qüestió de supervivència que ens fa esborrar moments difícils i de patiment, però em preocupa que no siguem capaces d’assolir cap autocrítica com a impuls cap a un aprenentatge real.

Recordo els primers dies de post-confinament. Les portes del museu en el qual treballo van tornar a obrir, amb molta il·lusió, però també amb la recança de no saber el que ens esperava, si ho sabríem fer bé, si la ciutadania tornaria a confiar en nosaltres.

El primer grup a entrar per la porta va ser el d’un casal d’infants, molt il·lusionats (la il·lusió que deixa intuir la mascareta) acompanyats dels seus educadors i educadores. El consistori de Sant Cugat va fer una aposta ferma per a poder garantir que tots els infants poguessin gaudir d’un temps de lleure de qualitat durant l’estiu, més necessari que mai després del temps de clausura.

Aquell dia, al veure entrar aquest grup d’infants, vaig entendre dues coses força significatives, al meu parer:

• Que havíem estat relegant durant massa anys l’educació en el lleure a un segon pla, quan és fonamental per a l’educació en temps complet

• Que les educadores i educadors havien donat la cara - amb mascareta inclosa- en uns temps complexos en què necessitàvem més que mai el seu suport

Ara sento amb indignació que el sector del lleure, així com el sanitari, queda de nou abandonat a una segona divisió. Les cases de colònies estan pendents d’un fil perquè no hi ha demanda, les extraescolars continuen fent filigranes per a poder acomplir les normatives, i el sector de l’educació es troba més precaritzat que mai.

Quin tipus de societat abandona aquells que l’han salvada en el moment més crític?

Quina amnèsia col·lectiva ens aboca a aplaudir els sanitaris als balcons, per després donar-los l’esquena quan ja som al carrer?

L’educació s’ha d’entendre des d’una perspectiva holística i de 360 graus, com postula la Fundació Jaume Bofill. Perquè eduquem a casa, eduquem a l’escola. Però també eduquem als menjadors, als patis, a les cases de colònies i als museus.

Donem al sector de l’educació en el lleure el lloc que realment ocupa a la societat, des de fa molts anys, i que no hem sigut capaces de reconèixer.

Helena Minuesa
Experta en mediació del patrimoni cultural