Deia Lao-Tse que "un viatge de mil milles comença amb un primer pas”. La frase resumeix a la perfecció com encarem des dels menjadors escolars la lluita contra el malbaratament alimentari. La societat avança cap a un futur més conscient, just i sostenible i les entitats que gestionem aquests espais rebem junt amb aquest magnífic encàrrec el de formar les futures generacions de consumidores i consumidors.

Són molts els càlculs que s’han fet sobre un tema que és evident. Quan es cuina per centenars de comensals, que a més varien cada dia, el risc d’excedent és elevat. No ens perdrem per tant en la tasca d’afinar aquest càlcul sinó que partirem d’acceptar la hipòtesi inicial i centrar-nos en què podem fer, des del nostre rol protagonista, per tal d’acabar amb aquesta xacra col·lectiva.

El primer camp d’acció és l’aprovisionament i l’elaboració. Aquí és vital el treball conjunt d’equips de cuina, nutricionistes, equip de compres i de monitores per tal de confeccionar unes fitxes tècniques eficients, però sobretot uns hàbits que permetin comprar el que toca a cada centre. Ni més, ni menys. Això passa per calcular gramatges, calibre de les fruites, barres de pa diàries o racions per repetir (en funció del menú). A més, no només parlem del malbaratament orgànic sinó també del que no ho és. Treballem amb els nostres proveïdors i amb els centres per tal d’evitar les safates de plàstic, fomentar el producte a granel (en alimentació i neteja), desterrar els tovallons de paper, el plàstic en general i els envasos d’un sol ús. Aquesta primera fase és clau i com a col·lectiu tenim el volum suficient per tenir un impacte real.

El segon nivell es concentra en la monitorització de l’excedent. És important incorporar les balances com una eina imprescindible als menjadors, visualitzar la recollida selectiva de deixalles no només amb una finalitat ecològica sinó també de conscienciació. Poques coses més visuals que una bossa industrial de residus orgànics plena fins dalt per educar en els mals de l’abundància. En aquesta línia, iniciatives com el programa “Ens ho mengem tot”, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona, van en la bona direcció.

Lligat a aquesta fase de detecció hem de treballar amb els infants per tal que incorporin la sensibilització social a la seva escala de valors, sent conscients (adaptant el discurs a cada franja d’edat) de la realitat que ens envolta. La pobresa creix arreu i les necessitats alimentàries dels infants deixen d’estar cobertes, malauradament, a moltes llars. En el nostre vessant d’educadors hem de vincular la detecció del problema (malbaratament) amb l’activació del pensament crític dels més joves. No ens podem permetre el luxe de no fer-ho si volem construir un futur millor.

Hi ha un tercer nivell importantíssim, el dels hàbits. La pedagogia activa és el pilar sobre el qual construir un mètode que ens permeti tractar de fons el problema. Deia Benjamin Franklin “Diga’m i oblido, ensenya’m i recordo, involucra’m i aprenc”. Que els infants es puguin servir la quantitat de menjar que s’ajusta a la gana que tenen aquell dia, tenir temps suficient per dinar amb tranquil·litat, la substitució de les safates metàl·liques tradicionals per plats (aquí incorporem l’espectre del respecte a l’infant i la dignificació de l’espai de migdia), la formació del personal o el control estricte sobre els comensals diaris, són petits canvis que, incorporats al dia a dia marquen la diferència. Tot això és essencial per tal que puguem caminar de la teoria a la pràctica.

Però malgrat tot, per molt que afinem, és cert que fer desaparèixer el 100% del problema és una utopia a curt termini, i aquí és on cal un esforç conjunt públic-privat per impulsar iniciatives que facin viable el reaprofitament allà on fa més falta. Necessitem una regulació clara, recursos que aprofitin les economies d’escala que les entitats molts cops no tenim i que assegurin la logística, la conservació de la cadena de fred i la planificació de les entregues. La importància del tema que posem sobre la taula creiem que mereix sumar esforços. A nosaltres, sense cap mena de dubte, ens hi trobaran per liderar el procés.

Es tracta, en definitiva, d’un problema suficientment important com per entomar-lo col·lectivament, com aquella societat moderna, justa i conscient a la que aspirem. Déiem al principi de l’article que l’encàrrec d’alimentar les futures generacions és un privilegi però a l’hora una responsabilitat. Som responsables de construir com a sector uns valors que defensin el bé comú i ho facin entenent que la mà invisible que ens han venut no existeix i que només tenim, per ser millors, les mans de tots. En la suma de petits esforços és on trobarem la solució. Com va dir l’activista Malcolm X “Quan el ‘jo’ es substitueix pel ‘nosaltres’, fins i tot la malaltia es converteix en benestar”. Quan sumem consciències i accions en la bona direcció, la solució definitiva és cada dia més a prop.

Jordi Masjuan
Soci i Responsable de producte
Valors