Un dels primers grans reptes que vaig afrontar com a gerent d'una institució cultural va ser organitzar la primera exposició conjunta de Josef i Anni Albers a Espanya, en col·laboració amb els Museus de París. Per a aquelles i aquells menys familiaritzats amb l'escena artística, els Albers es troben entre els artistes més influents del segle XX; reunir 350 obres –valorades en 83 milions d'euros– i retornar-les posteriorment als seus propietaris va ser, doncs, una operació logísticament vertiginosa.

Tanmateix, més que la logística, el nostre principal repte era aprofitar una exposició d'aquesta importància per desafiar la nostra pròpia institució, un museu aleshores rígid en què bona part de la comunitat que l’envoltava no s’hi sentia inclosa. No eren pas pocs els qui no entraven al museu, ja fos per la por de no entendre què s'estava transmetent, o perquè l'espai físic que allotja la institució es percebia com a poc acollidor i distant.

En aquell context ens vam fixar l'objectiu de fer tot el que estigués al nostre abast perquè aquells que, fins aleshores, encara no havien entrat al nostre edifici s'atrevissin a fer-ho i el consideressin part del seu hàbitat natural. Perquè un museu és, sobretot, un espai cívic que transcendeix l'exposició d'obres d'art: pot ser un refugi climàtic, un lloc d'aprenentatge, un lloc d'estudi o simplement un lloc on ser-hi.

L'equip va haver d'escoltar àmpliament i reimaginar les estructures internes, obrir espais i formats, i repensar com ens acostàvem a les persones i les comunitats. Els visitants van augmentar orgànicament i el museu va començar a funcionar menys com un lloc per a la recepció passiva de coneixement i més com un espai en què el coneixement s'experimenta i es coprodueix en comunitat.

Museus en una cruïlla

Els museus han passat de ser espais de contemplació i temples del coneixement a ser entesos com a instruments que poden i han de contribuir a la millora de les nostres comunitats a través de les seves dimensions educatives, emocionals i simbòliques. També tenen un poder considerable per influir en el canvi no només a nivell individual sinó, sobretot, a nivell col·lectiu en un món cada cop més polaritzat.

Aquest nou paradigma planteja tres reflexions principals per als museus d'arreu del món: sobre les seves narratives, la seva governança i la necessitat de situar públics cada cop més diversos al centre de la seva pràctica.

Narratives

Els museus configuren narratives i identitat col·lectiva; expliquen històries sobre nosaltres i sobre les nostres comunitats. Com explica Alice Procter a The Whole Picture i diversos altres articles, la manera com es construeixen aquestes narratives no és neutral, especialment en països amb un passat colonial on algunes narratives han estat privilegiades sobre d'altres.

Experiències com les del Museu Indi Americà o el Museu de Londres mostren que hi ha una altra manera de fer les coses quan les comunitats que tradicionalment han estat marginades en la configuració de la narrativa col·lectiva –i l'aparell expositiu a través del qual es presenta– s'hi incorporen com a coautores en lloc de simples consultants. Això té un enorme potencial per a la justícia restaurativa, per anomenar només un benefici.

Governança

Un altre repte fonamental rau en la revisió de les estructures de governança rovellades en què sovint operen els museus. Molts museus –i això és particularment notable entre els més destacats– tenen polítiques de programació i adquisicions massa lligades a visions personals: la del director titular o la d'un consell que no és particularment divers o inclusiu. El repte és passar de lògiques arrelades en projectes individuals a marcs estables orientats a l'interès públic, especialment en els museus de titularitat pública, que són la majoria. Això implica incorporar la societat civil als òrgans consultius i de presa de decisions, reforçar la transparència i l'avaluació independent, i dignificar les condicions laborals del personal, amb especial atenció a la mediació cultural, que sovint ocupa posicions precàries malgrat el seu paper estratègic.

Públics

Tot i que els museus sovint aspiren a educar i a establir narratives inclusives, les pràctiques quotidianes i les experiències dels visitants sovint no aconsegueixen coincidir amb la retòrica institucional. Això és particularment preocupant en un context en què el públic s'ha convertit en l'eix central de l'activitat museística. Resoldre aquesta bretxa és essencial, i per fer-ho hem d'analitzar i abordar, a través de la lent de les polítiques públiques, els factors estructurals que produeixen la desconnexió entre les institucions i el seu públic.

Els museus han de deixar de ser espais intimidatoris per als pobres i per a les minories, en la mesura que l'accés a la cultura és un dret humà. Des d'aquesta perspectiva basada en els drets, cal desmantellar les desigualtats i les barreres que hi impedeixen l'accés.

Avui dia, és innegable que el nivell d'ingressos, el lloc de residència, el sexe, l'origen lingüístic, l'edat i la discapacitat produeixen patrons d'exclusió que limiten la capacitat de les persones per exercir els seus drets culturals. Al Regne Unit, per exemple, l'assistència a museus entre les persones que ocupen càrrecs directius i professionals més elevats pot ser més del doble que la dels aturats de llarga durada, i les barreres s'eixamplen encara més quan es té en compte l'origen ètnic.

La capacitat dels museus per fomentar els vincles comunitaris i donar forma a la identitat significa que poden i han de ser institucions clau per abordar aquests reptes col·lectius, un paper cada cop més reconegut en els debats internacionals sobre política cultural.

Cultura per al desenvolupament sostenible

Tot això serà sobre la taula a MONDIACULT, la Conferència Mundial de la UNESCO sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible, que va tenir lloc a Barcelona a finals del mes de setembre.

Sota el lema "Alliberant el poder de la cultura per al desenvolupament sostenible", la conferència pretenia catalitzar la transformació de les institucions culturals en motors de desenvolupament inclusiu i basat en el lloc que empoderi les comunitats.

La conferència es va centrar en la promoció dels drets culturals, l'enfortiment de la solidaritat internacional i la integració de la cultura al cor del desenvolupament sostenible. Va examinar com la cultura pot informar i influir en les polítiques en un panorama global turbulent, en què l'Agenda 2030 està sota escrutini i el multilateralisme sota pressió. Els debats es van centrar en els drets culturals, els reptes de la IA, l'acció climàtica, la contribució econòmica de la cultura i la salvaguarda del patrimoni en temps de crisi.

No hem d'oblidar aquelles persones i comunitats que, encara avui, no posen un peu als museus, ja sigui per por de no entendre'ls o per no viure'ls com a espais propis. Només així podrem abordar les causes subjacents de l'exclusió, i els drets culturals esdevindran una realitat viscuda en lloc de mera retòrica.

Sergi Pérez Serrano
Director d’Operacions i RRHH de MagmaCultura