Quina és la connexió entre l’esclat de la guerra a l’Iran i la pujada dels preus dels aliments? Aquesta és una pregunta de sorprenent actualitat quan parlem de les conseqüències de cedir als mercats un dret elemental i democràtic com hauria de ser la nostra alimentació.

Si entenem per sobirania “el dret dels pobles i de les nacions a definir les seves polítiques agrícoles i alimentàries”, tal com proclama la Via Camperola, ràpidament, per correlació directa arribarem a la conclusió que el que necessitem és construir un model més democràtic, més local, més just i que tingui en compte no només la salut de la població sinó també la relació entre els éssers humans i la naturalesa.

El model de producció agroalimentari vigent, de manera majoritària, és extremadament dependent dels combustibles fòssils, necessaris per a la producció de fertilitzants nitrogenats. Per tant, els preus pugen perquè el petroli puja, i si no, l’especulació s’encarrega de traslladar les notícies als preus. De fet, només un 14,4% del petroli que consumim a casa nostra prové de l’estret d’Ormuz i a més, el petroli que s’ha utilitzat per produir els fertilitzants d’avui, no es va comprar ni molt menys als preus actuals. Però és que a més, per tancar el cercle, sabem avui que aquests pesticides són causants de mals globals com la desertificació, la pèrdua de la biodiversitat, l’alteració de la microbiota intestinal, alteracions hormonals, l’acceleració del canvi climàtic i un llarg etcètera. Però és clar, això només seria sorprenent si tinguéssim la certesa que els incentius de les grans corporacions van alineats amb les nostres necessitats. No siguem innocents.

Però és que a més, aquesta dependència -i subordinació- és conseqüència de males (però conscients) decisions anteriors. La primera, apostar per un model industrial i intensiu, que més enllà de perjudicar la salut i els ecosistemes ens fa vulnerables a xocs macroeconòmics. La segona, és cedir als mercats i a les corporacions les decisions sobre què i com produir, permetent que no siguem autosuficients -Catalunya només produeix el 40% del que consumeix- però que al mateix temps siguem una potència exportadora en porcí o productes processats. Som una societat que menja plàtans provinents de l’Equador, kiwis de Nova Zelanda, alvocats del Perú i Mèxic, pomes d’Itàlia o Xile i fruita tropical de Costa Rica i Brasil. Tomàquets del Marroc, ceba de la Xina i (aquesta és bona) el 80% del llegum l’importem dels EUA, Canadà o Turquia. A la vegada, ens sorprenem d’estar tan lluny de la sobirania o de que actualment, només l’1% de la població activa a Catalunya es pugui dedicar a fer de pagès, l’ofici més digne -i que el 70% d’aquesta força de treball estigui en edat de jubilar-se-. Som així. Trist, però cert.

I en aquest context, i sabent que els impactes internacionals ens afecten perquè ens hem volgut subordinats als mercats i a les grans corporacions, quina és l’alternativa creïble? Doncs un model que planifiqui quina política alimentària volem. Que no limiti la democràcia a votar cada quatre anys, sinó que la incorpori també a l’economia a través de decisions col·lectives i continuades. Que entengui que hi ha palanques, com les escoles, els hospitals, presons i edificis públics, que poden actuar de tractor per garantir la viabilitat de projectes justos, de Km0 i agroecològics. Que dissenyi les licitacions amb una triple responsabilitat (social, ecològica i alimentària). Que aprofiti el talent de casa nostra, que és molt, i el posi a treballar per construir col·laboracions público-privades que garanteixin que la política alimentària la definim i l’executem les persones i no pas els mercats.

Necessitem conscienciar les futures generacions del fet que desconnectar de què i de com produïm el nostre aliment, ha activat l’interruptor per cedir sobirania als grans lobbies. I que recuperar-la és una qüestió de tots i totes, per allò que consumir és un acte polític. Però necessitem també de les futures generacions per inspirar-nos, per recuperar la voluntat de canviar les coses, per tenir un motiu que ens empenyi a ser optimistes. Perquè fallar, per ells i elles, no és una opció. I necessitem també política valenta que més enllà de demagògia s’atreveixi a buscar els consensos allà on la societat els clama. Hi ha grans preguntes a les que tots els éssers humans acostumem a donar les mateixes respostes. Siguin del color que siguin.

Des de les escoles, vivim a diari la certesa que els infants són la clau per repensar tot el que la nostra generació no ha sabut fer millor. Els migdies, on ens movem, són un espai disruptiu però amb grans dosis de contingut, amb un enorme potencial pedagògic per treballar conceptes com el pensament crític o la construcció d’alternatives. L’èxit del sistema actual ha estat desconnectar-nos de la terra i invisibilitzar l’impacte de les nostres decisions. Per contra, veure com els nens i nenes connecten amb el camp, amb els cicles naturals i amb la pagesia és un bri d’esperança per als que imaginem que el sentit comú no ha passat a ser el menys comú de tots els sentits.

En moments com el que vivim, és important entendre que només tenim les nostres pròpies mans per canviar les coses. I ser optimistes. Perquè no podem permetre’ns el luxe de no intentar-ho. Recuperar la sobirania alimentària, tornar a posar al centre a la pagesia i fer-ho en clau local i ecològica passa per teixir voluntats. Polítiques i ciutadanes. Perquè des dels centres educatius, els infants entenguin el com i el perquè. Per tornar a posar les persones, la justícia, la salut i el planeta al centre.

Jordi Masjuan

Soci fundador de Valors