A mesura que avançava la temporada passada, el malestar es palpava en les converses, als mitjans i en petites escenes del dia a dia. Mestres esgotades que dubtaven de si tornarien a anar de colònies, reserves que es reduïen i escoles que s’acomiadaven amb un: «Tant de bo ens puguem veure l’any vinent. Tot dependrà del que passi». Aleshores, molts confiàvem que tot es resoldria d’una manera coherent. Avui, l’única cosa clara que tenim és la incertesa amb què comencem el curs.

Ara mateix no sabem quina temporada ens espera ni quants projectes podran mantenir-se fins a la pròxima. Quines cases de colònies aconseguiran mantenir les portes obertes? Quantes professionals continuaran al sector? El debat ja no és si podem salvar aquesta campanya, sinó que ens trobarem l’endemà: quin tipus de colònies podrem oferir i quins infants hi podran accedir.

Els primers senyals ja són visibles. Cases petites, sostingudes durant dècades per famílies vinculades al territori, es veuen obligades a canviar d’activitat per sobreviure. Professionals amb anys d’experiència estan buscant feina en altres àmbits perquè no poden esperar indefinidament. Quan aquest talent marxa, no perdem només disponibilitat d’equips: perdem coneixement, pedagogia, confiança i un teixit humà que ha costat dècades de construir. El risc real és que, sense adonar-nos-en, estiguem provocant un canvi de model en les colònies escolars.

Si l’accés queda restringit principalment a l’escola privada i concertada, apareix inevitablement l’amenaça que el lleure local, educatiu i arrelat al territori sigui desplaçat per una oferta presentada com de més «qualitat», però també més selectiva, elitista i menys accessible.

Ningú no posa en dubte que el lleure educatiu és una part essencial de l’ecosistema d’aprenentatge. Les colònies ofereixen convivència, autonomia, contacte amb la natura i la possibilitat de descobrir els infants fora dels rols habituals de l’aula. Si aquestes vivències deixen d’arribar a tothom, no només es redueix una activitat econòmica: es limiten les oportunitats educatives de tot un país i es fragmenten les comunitats locals.

És innegable que el sistema educatiu, i especialment l’escola pública, està al límit i necessita acords estructurals que protegeixin les persones que el sostenen. Però el lleure no pot ser la moneda de canvi ni el dany col·lateral de cap negociació. Sempre hem donat i continuarem donant suport als infants i al personal docent. Estem a disposició per actuar de manera proactiva, sumar i aportar solucions. Però, per fer-ho, cal tenir una visió global de les conseqüències que s’estan generant en el sector. La situació a la qual se’ns ha portat és insostenible i el cost d’ignorar-la és massa alt.

La incertesa no és només no saber quantes colònies es faran aquest curs. És no saber quin model de lleure educatiu ens trobarem quan la tempesta passi. Crec que encara som a temps de protegir-lo.

Anna Barnola Llovera

Gerent d'Akelalleure