Vivim un moment extraordinari i delicat. La intel·ligència artificial, la biotecnologia i altres avenços obren camins que fa poc costava imaginar. Al mateix temps, la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat i el repte de la sostenibilitat ens obliguen a repensar com produïm, consumim i convivim.

Potser som davant d’un canvi de paradigma: tenim una capacitat creixent per transformar el món, però ens costa decidir col·lectivament cap a on volem anar. Després de més de vint anys dedicada a l’educació i la divulgació científica, tinc una convicció cada vegada més arrelada: el progrés social necessita coneixement, però també els valors que orienten la manera com l’utilitzem. Entre allò que sabem i allò que fem hi ha una peça decisiva: la nostra manera de pensar, de mirar el món i de relacionar-nos-hi.

La ciència no és només el conjunt de coneixements que hem aconseguit contrastar. És també una manera d’acostar-nos a allò que encara no comprenem. Neix de la curiositat i del dubte raonat; avança observant, experimentant i revisant conclusions davant de noves evidències. Les explicacions científiques més sòlides mereixen confiança perquè han superat aquest procés de contrast, no perquè siguin intocables.
Reconèixer el que no sabem no és una feblesa, sinó el punt de partida per continuar aprenent. En un món incert, aquesta actitud ens ajuda a qüestionar les pròpies certeses, escoltar altres perspectives i afrontar problemes nous sense refugiar-nos en respostes fàcils.

Però la nostra manera d’interpretar la realitat i actuar-hi no depèn només del coneixement. També es construeix amb els valors que interioritzem i exercitem: l’honestedat per reconèixer un error, el rigor per contrastar una afirmació, la humilitat per acceptar que ens podem equivocar, l’esforç i la perseverança per continuar buscant respostes. I el respecte, la justícia i la responsabilitat per tenir presents les persones i la natura, de la qual formem part.

Aquests valors, juntament amb el coneixement i l’experiència, configuren la nostra mentalitat. Influeixen en què ens preocupa, quines preguntes ens fem, quines responsabilitats assumim i què ens mou a actuar. No n’hi ha prou amb saber què podem fer. Necessitem criteri per decidir què val la pena fer, per què i per a qui.

La sostenibilitat il·lustra bé aquest repte. Els problemes ambientals i socials estan interconnectats i no es resolen només amb gestos individuals. Reclamen canvis sistèmics en les formes de produir, consumir, organitzar-nos i prendre decisions col·lectives. Per impulsar-los cal comprendre les interdependències i assumir la responsabilitat compartida d’actuar-hi.

Aquí rau el potencial transformador de l’educació. No es tracta només de transmetre continguts o sensibilitzar, sinó de crear experiències que despertin preguntes, posin a prova idees, exercitin valors i ajudin a construir criteri propi. L’educació no pot transformar tota sola els sistemes, però pot formar persones capaces de participar en aquesta transformació.

Aquesta convicció impulsa el nou Funbrain: passar de la conscienciació a l’activació del canvi. Volem contribuir a desenvolupar coneixement, criteri i actituds que es tradueixin en decisions i comportaments responsables. Això també ens interpel·la com a sector: més enllà de comptar activitats, hem de preguntar-nos quin impacte volem generar i com el podem avaluar amb rigor.

No sabem com serà el món que vindrà. Però podem contribuir a formar una ciutadania capaç de navegar en la incertesa i d’actuar sobre la realitat compartida. Perquè el que fa avançar una societat no és només el que sap, sinó la manera com pensa, els valors que la guien i el que decideix fer amb allò que aprèn.

Concepció Sanz, 
Directora de Funbrain